*Assajar un nou tipus d’accions
Amb els nostres diners estem pagant la repressió contra qui lluita pacíficament pels drets i
llibertats. Potser no en som prou conscients, però amb els nostres impostos contribuïm a la nostra
servitud, cooperem amb qui ens volen dominar i obeïm les lleis que neguen els nostres drets.
Quan gent com H. D. Thoreau es negaven a pagar impostos que finançaven l’esclavatge o la guerra, els
posaven a la presó. Ara, de forma més subtil, ens poden embargar la quantitat no pagada més un
recàrrec. El resultat contradictori és que podem acabar pagant més que el que volíem deixar de
pagar! Quin sentit té?
La lluita noviolenta crea aquests tipus de paradoxes: lluitem per les llibertats i deixem que ens
empresonin o ens exiliem; lluitem pel respecte de drets i ens els conculquen amb pallisses, fiances
i multes; ens neguem a pagar impostos i ens forcen a pagar-los o a embargar-los amb recàrrec. Més
paradoxal, però, seria continua cooperant “voluntàriament” amb allò que ens humilia, com bé diu
Gandhi.
Quan la repressió actua impúdicament, sense justificació, provoca l’efecte contrari. Aquells que es
mantenien el marge del conflicte es veuen obligats a posicionar-se; com més veritable sigui la
causa, més suports pot generar. La repressió posa en evidència la falta de llibertats i de drets en
un estat suposadament democràtic; la raó de la força violenta perd suport davant de la força
noviolenta de la raó.
En totes les lluites pels drets i llibertats, si després d’un temps d’intentar defensar-los per les
vies pacífiques i democràtiques (amb manifestacions, vots, tribunals, premsa...) només obtenen com a
resposta la repressió, sols els queda una sortida que no sigui la rendició: posar en marxa una
estratègia noviolenta (amb una escalada de no-cooperació, de desobediència i de construcció
d’alternatives) que afebleixi els pilars de l’estat (fiscal, judicial, legal, polític, econòmic,
mediàtic...) fins aconseguir tenir prou força per acordar, en una posició d’igualtat, una solució
política al conflicte.
És en aquest marc que les accions disruptives, que creen paradoxes, tenen el seu paper fonamental. Es
tracta de crear dilemes, atzucacs, on faci el que faci l’adversari, sempre hi surti perdent.
És en aquest nou marc de la lluita noviolenta d’aprendre a no cooperar, a desobeir, on ubiquem la
campanya ni un euro per a la repressió.
Volem assajar la capacitat personal i col·lectiva que tenim per començar a afeblir el pilar fiscal,
assumint-ne les conseqüències, ni que sigui començant per una petita quantitat de 5€ (amb la qual
estem mantenint la monarquia i la cúpula judicial!).
Quan molta gent fem aquest petit gest, estarem fent un gran acte col·lectiu: estarem advertint que
tenim la capacitat de provocar una desconnexió fiscal total com a eina clau en el moment de fer
efectiva la república, si a més, en aquell moment, ho ingressem a una hisenda catalana sobirana.
Volem ser conscients d’on van els nostres impostos, saber a què els dediquen i, per tant, poder
influir millor en el seu destí. Volem entrenar-nos a fer objecció fiscal, no és complicat però cal
saber- com fer-la i practicar. Volem gestionar la nostra por a “Hacienda”, no sols per haver de
respondre a una “paral·lela”, sinó també per afrontar una inspecció, por infundada per a la immensa
majoria de població, que és assalariada o pensionista. Com ens diu Rosa Parks, lluitadora
afroamericana pels drets civils: ”No has de tenir mai por del que fas quan això que fas és just”.
Cada persona pot gestionar lliurement la quantitat a objectar, segons les seves possibilitats i
segons l’objectiu que vulgui afeblir (monarquia, cúpula judicial, forces policials...).
Cada persona pot decidir si vol dedicar la quantitat objectada a recolzar alguna campanya o
organització social que defensa drets i llibertats. Cal demostrar clarament que no som evasors
fiscals, sinó objectors fiscals solidaris.
La campanya d’objecció al servei militar va començar amb un sol objector, Pepe Beúnza, i en 30 anys
va aplegar 1 milió d’objectors, 50 mil insubmisos i 1000 anys de presó, que van provocar la fi de
l’esclavatge del servei militar obligatori (anomenat així a l’Estatut de Núria).
Des de fa anys, també l’objecció fiscal a la despesa militar objecciofiscal.org està posant sobre la
taula la contradicció de continuar malversant diners en un sistema caríssim i caduc de resoldre
conflictes, en comptes de dedicar-los a cobrir necessitats socials o mediambientals més importants i
urgents o fins i tot a posar en marxa sistemes més justos i eficaços de resoldre conflictes.
La campanya d’objecció a la repressió comença aquest any. Tindrà efecte quan el conjunt de la
ciutadania activa la faci créixer.
L’eina la tenim. Està en mans de tothom el fer-la servir com a palanca de l’objectiu compartit:
acabar amb la repressió i tenir força per acordar una solució política.
Firmants